Moltes vegades mirem l'adolescència com una etapa que cal "superar" o "aguantar", però si escoltem el que ens diu la neurociència —i especialment referents com en David Bueno—, ens adonem que és, en realitat, una segona oportunitat. És el moment en què el cervell es redefineix per permetre'ns passar de la dependència infantil a l'autonomia adulta.
No és que els adolescents estiguin "espatllats"; és que estan en obres.
Benestar vs. Felicitat: L'Acceptació de les Emocions
En la nostra societat sovint confonem la felicitat amb un estat d'eufòria constant. Però el cervell no pot (ni ha de) viure sempre en un pic de dopamina.
- La Felicitat sovint es busca en estímuls externs i passatgers.
- El Benestar, en canvi, és un estat de fons que inclou la capacitat de gestionar les dificultats.
Aprendre a viure l'adolescència amb benestar implica l'acceptació de totes les emocions. La tristesa, la por o la ràbia no són "dolentes"; són senyals informatius. David Bueno insisteix que hem de validar el que senten: si un adolescent sent una emoció amb una intensitat desbordant, no és perquè vulgui cridar l'atenció, és perquè el seu cervell la processa així.
La Trinitat del Cervell Adolescent
Per entendre per què actuen com actuen, hem d'entrar a la "sala de màquines". Hi ha tres zones clau que estan en ple reajustament:
- L’Amígdala (La central d’alarmes): És la zona que gestiona les emocions més primàries. En l'adolescent, l'amígdala està hiperactiva. Per això, qualsevol comentari pot ser viscut com un atac personal.
- L’Estriat (El centre de recompensa): És el que ens empeny a buscar plaer i novetats. Està molt actiu en aquesta etapa, cosa que explica la seva cerca constant de gratificació immediata i de riscos.
- L’Escorça Prefrontal (El director d'orquestra): S’encarrega de la planificació, el control dels impulsos i el pensament reflexiu. El problema? És la darrera zona a madurar (no ho fa del tot fins passats els 20 anys).
El resultat: Tenen un motor potentíssim (amígdala i estriat) però uns frens que encara no acaben d'anar bé (prefrontal). Per això són impulsius: senten abans de pensar.
La Poda Neuronal: Menys és Més
Durant la infantesa, creem milions de connexions sinàptiques. Però en l'adolescència, el cervell fa una poda neuronal. Elimina aquelles connexions que no utilitza i reforça les que sí que fa servir habitualment.
Aquest procés d'especialització és el que permet que l'aprenentatge sigui més eficient a la llarga, però mentre es produeix, genera una certa "desorientació" cognitiva. És un "reinici" del sistema per ser més ràpids i adaptables al món adult.
Conducta i Presa de Decisions
Com que el seu cervell prioritza la recompensa social i emocional (per l'estriat) davant del risc lògic (que hauria de gestionar la prefrontal), les seves decisions poden semblar absurdes als ulls d'un adult. No obstant això, aquesta impulsivitat té un sentit evolutiu: els empeny a sortir del niu i explorar. Sense aquest "punt de bogeria", potser mai no s'atrevirien a deixar la seguretat de la llar.
Què podem fer els adults? El paper de l'acompanyament
Si el cervell de l'adolescent encara no té uns frens madurs, l'adult ha de fer d'escorça prefrontal externa. Això no vol dir controlar-los, sinó acompanyar-los. Aquí teniu algunes claus basades en la neuroeducació:
- Paciència i Empatia: No et prenguis la seva reactivitat com una cosa personal. És biologia, no falta d'educació. És una etapa que hem de passar i que hem d'acompanyar, fem-los-hi costat sense prendre'ns personalment el que ens diguin o el que facin.
- Exemple, no sermó: El cervell aprèn per imitació (neurones mirall). Si nosaltres no gestionem bé la nostra pròpia ràbia, ells no aprendran a fer-ho. Cal actuar més i parlar menys.
- L'error com a aprenentatge: Deixa que s'equivoquin en entorns segurs. L'error és la millor eina perquè el cervell ajusti les seves prediccions. Deixa que prengui les seves decisions; ja de petit els nens i nenes necessiten ser autònoms per poder fer front al que trobaran.
- Presència disponible: Estar-hi quan ho necessitin, sense jutjar. Necessiten saber que, encara que el seu món interior estigui en plena tempesta, nosaltres som el far que es manté ferm. Els adults hem d'estar al seu costat sense intervenir, només ajudant quan se'ns demani.
L’adolescència no és un túnel fosc, és un pont. I com diu en David Bueno, la nostra feina no és empènyer-los perquè el creuin ràpid, sinó caminar al seu costat per assegurar-nos que no caiguin.
Us convidem a veure un vídeo molt curt i interessant d'una xerrada de David Bueno que il·lustra fantàsticament aquest article:
